https://exterior.cat/opinio/la-politica-del-no-res-milei-a-espanya/
22 maig 2024
Es poco certero analizar alguna situación sin el contexto global que tanto nos enmarca y marca en la actualidad.
Estamos sumergidos en coletazo de la posmodernidad, donde la posverdad nos marca a fuego, donde todo es nada, y de algo insignificante se genera un caos o un todo para luego minimizarlo y hacerlo desaparecer
Dentro de ese contexto el Sr Presidente J. Milei, realiza viajes al exterior del país (Argentina) sin agenda nacional, sin agenda de país, demostrando con ello que no existe política internacional en su gobierno. Por ello, realizó 4 viajes al exterior de la Argentina, sin buscar contacto con los mandatarios de los países visitados, siendo el criterio de sus viajes su motivación personal, o su supuesta agenda de política ideológica o afectiva (visita a la tumba de un Rabino en Nueva York).
Tanto en EEUU como en Madrid, fue motivado para participar de mitines donde lo relevante era estar presente para realizar una proclamación discursiva en tono disruptivo, ya que lo único importante es mostrarse él mismo. En sus discursos utiliza frases contundentes, dogmáticas, breves, muchas de ellas: significantes vacíos, así cada oyente le pone el contenido que interpreta, logrando el efecto en que todos estamos en la misma sintonía. Por ello, no es extraño, escuchar repetir las mismas frases, muchas de ellas, sin fundamento con la realidad histórica (“la Argentina arrancó el siglo XX siendo el país más rico del mundo…”), que solo buscan enfervescer los ánimos o lograr una ensoñación con una realidad deseada.
Mucho se escribirá sobre el análisis de la personalidad del Sr Presidente Milei, hoy podemos afirmar que al hablar en público se auto-motiva, que se enmascara su necesidad de mostrarse y sobresalir por sobre todo y, en ese contexto, no mide sus expresiones, porque lo que importa es su puesta en escena por eso no dudo en decir: “que calaña de gente atornillada al poder. Aun cuando tenga la mujer corrupta, se ensucia y se toma cinco días para pensarlo” o no dudo en afirmar del Presidente Sánchez, “… lo único que hago es exponerle que las cosas que él propone no están a favor de los españoles… le muestro la incoherencia y la inconsistencia de sus plateos… “. El Presidente Milei, no duda es arribar a un país, obviar el mínimo protocolo de política internacional y opinar en casa ajena de manera poco correcta.
Cómo era de pensar el gobierno de España, se tomó con seriedad dichas afirmaciones realizadas en su propia tierra, y por ahora parece que no las dejará pasar como si nada. Es claro, que en esta posverdad, las situaciones graves pueden durar solo días… el vivir cotidiano, las amansa y quedan olvidadas.
El Presidente Milei, juega con el olvido fácil, con las declaraciones rimbombantes que motivan a la red X, pero todavía no sabe que peso puede tener en la sociedad internacional las peleas con el presidente de Colombia, de México, con no hablar con Lula, y ahora en España. No sabe si el mundo político internacional tendrá el olvido fácil, y que peso tienen los gobiernos con ciertos empresarios que podrían invertir en Argentina.
La encrucijada para el Presidente Milei es grande, pedir disculpas, implicaría mostrar debilidad y poca solides (aunque mas no sea discursiva) con la extrema Derecha. No pedir disculpas es mostrar que se genera problemas en el ámbito internacional de situaciones irrelevantes ( un discurso en un mitin de Vox).
El gobierno Argentino, se encuentra sin ningún logro en el Congreso Argentino, juga a la fragmentación modo de hacer política (propio de la actual sociedad y de las personalidades border que sostienen sociedad liquidas). Con una oposición que también es hija de dichas sociedades, donde no cohesiona nada y no puede mostrar nada alternativo.
Al ciudadano Argentino de a pie, poco le importa los declarado por su presidente en España, la realidad de lo cotidiano (aumentos indiscriminados, angustia de llegar a fin de mes, posible pérdida de trabajo) ocupa el pensar.
El Presidente Mieli, solo lleva 5 meses, y está en la burbuja de las novedades mundiales, sus declaraciones lo motivan a inflar su propio ego. Pero en alguno meses la sociedad argentina, le pedirá “contenido” (vivir mejor, llegar a fin de mes), y ahí veremos si solo se satisface de discursos rimbombantes.
Publicado en Catalán
És poc encertat analitzar alguna situació sense tenir present el context global que ens emmarca i també marca tothom. Estem submergits en cops de cua de la postmodernitat, on la postveritat ens segella a foc, en la qual cosa tot és res, i una cosa insignificant pot ser tot a l’instant, i tot seguit, minimitzar-ho per fer-ho desaparèixer. Dins aquest context, el President Milei viatja a l’estranger sense tenir una agenda nacional, sense desplegar el rol del país internacionalment, demostrant que no existeix política internacional al seu govern. A causa d’això, ha dut a terme fins a cinc viatges lluny de l’Argentina sense buscar cap contacte amb els governants dels països que ha visitat. La seva motivació personal és la seva suposada agenda de política ideològica o afectiva (com ara visitar la tomba d’un rabí a Nova York).
En els viatges que va fer tan als Estats Units com a Madrid, la motivació de Milei va ser participar en mítings polítics d’extrema dreta, on el més rellevant és ser present per fer una proclamació discursiva en to disruptiu, ja que l’única cosa important és mostrar-se ell mateix. En els seus discursos utilitza frases contundents, dogmàtiques, breus, insignificants i buides, així cada oient li posa el contingut que interpreta, aconseguint l’efecte en què tots estan en la mateixa sintonia. Per això, no és estrany, sentir repetir les mateixes frases, moltes d’elles, sense fonament amb la realitat històrica (“l’Argentina va arrencar el segle XX sent el país més ric del món…”), que només busquen exaltar els ànims o aconseguir un somni amb una realitat desitjada.
Molt s’escriurà sobre l’anàlisi de la personalitat del President Milei, ja podem afirmar que en parlar en públic s’automotiva, que s’emmascara la seva necessitat de mostrar-se i sobresortir per sobre de tot. I en aquest context, no mesura les seves expressions, perquè el que importa és la seva posada en escena per això no dubto a dir: “quina calanya de gent cargolada al poder. Tot i que tingui la dona corrupta, s’embruta i es pren cinc dies per pensar-ho” o no dubto a afirmar del president de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez, “… l’únic que faig és exposar-li que les coses que ell proposa no estan a favor dels espanyols… li mostro la incoherència i la inconsistència dels seus plantejaments…”. El President Milei, sens dubte, és arribar a un país, obviar el mínim protocol de política internacional i opinar a casa aliena de manera poc correcta. Com era de preveure, el govern d’Espanya es van prendre amb seriositat les manifestacions fetes a la seva pròpia terra, i, ara com ara, sembla que no les deixarà passar com si res. És clar, que, en aquesta postveritat, les situacions greus poden durar només dies… viure quotidià, les amansa i queden oblidades.
El President Milei, juga amb l’oblit fàcil, amb les declaracions desmesurades que motiven la xarxa X, però encara no sap quin pes pot tenir a la societat internacional les baralles amb el president de Colòmbia, de Mèxic, de Xile, no parlar amb Lula, i ara a Espanya. No registra si el món polític internacional tindrà l’oblit fàcil, i quin pes tenen els governs amb certs empresaris que podrien invertir a Argentina. El seu discurs és fragmentat, mostrant una parcialitat (la inflació i la despesa pública) sense pensar com repercuteix en la pèrdua de feines, en la recessió, o si els argentins mengen o poden viatjar per anar a treballar.
La cruïlla per al President Milei és gran. Demanar disculpes implicaria mostrar debilitat i poca solidesa (encara que més no sigui discursiva) amb l’extrema dreta. No demanar disculpes és mostrar que es genera problemes en l’àmbit internacional de situacions irrellevants (un discurs en un míting de Vox). Així, el govern argentí es troba sense cap èxit al Congrés Argentí, juga a la fragmentació com a manera de fer política (propi de l’actual societat i d’aquesta mena de personalitats que sostenen societat líquides). Amb una oposició que també és filla de les esmentades societats, on no cohesiona res i no pot mostrar res alternatiu. Al ciutadà argentí de carrer, li importa ben poc el què hagi dit el seu president a Espanya perquè és un fet habitual i malauradament quotidià. Els augments indiscriminats, l’angoixa per arribar a final de mes o la possible pèrdua de feina és el que avui se centra el ciutadà a l’Argentina.
Només fa 5 mesos que Milei presideix l’Argentina. És la bombolla de les novetats mundials, les seves declaracions el motiven a inflar el seu egocentrisme. Però, d’aquí a uns mesos, la societat argentina li demanarà “contingut” (viure millor, arribar amb un sou digne a final de mes), i veurem si només la satisfà amb discursos divagants. Amb les eleccions europees a la cantonada, el president Sánchez ha sortit beneficiat d’aquest exabrupte que obliga el PP a prendre partit -i donar suport al PSOE- en aquesta croada nacional o deixar els populars com aliats i en sintonia amb Vox. Abaixar o no els decibels dependrà del govern de Pedro Sánchez, ja que Milei sempre redobla l’aposta.